L'escuma del passat

A l’aula esperen tot d’estudiants inquietants, sense dir res. Un silenci dens omple les primeres hores d’un matí plujós. Quan entra ella, els ulls a punt de cruixir sota la tensió de l’angoixa, el silenci encara esdevé més pregon. Sembla que l’espai hagi omplert de buit el buit aparent dels cossos. Les mirades s’han perdut, però semblen burxar-li l’interior del cos. Els rellotges han quedat ofegats, amb les busques clavades cap als horitzons incerts, allà on la professora intenta, ara, evadir-se, ésser-hi sense ésser-hi, sentir a la pell l’escuma de l’onada, mentre la quietud puja com una marea incessant i l’envolta, s’insinua i se li enganxa a la pell. Tot, ja, és illa, i ella. La llunyania marca el desert dels altres, els mots d’altres temps. Ella obre la boca amb la intenció de dir quelcom. Però és una glopada de regust salí, com una mena de turment oblidat al fons de la gargamella, o potser un record massa violent, que la tornen al passat i torna a sentir el gust agre de la mudesa.