Amor de maig

Acabaven de fer l’amor i el carrer bullia. Es van tornar a besar davant de la llibreria Shakespeare and Co i cadascú va endinsar-se en un nou espai. Ell s’afegí a d’altres joves que corrien. Tot tornava a ésser nou. La policia, al final del carrer, no els deixava passar. Però ell ja pensava en el futur, i també en altres mirades. No sabia, però, que l’anonimat el vigilava. Sota la màscara dels odis fabricats, hi havia un home poruc que no gosava avançar. Ell, des de la seva llibertat va mirar-li els ulls o allò que més aviat eren dos ulls de mussol en la nit de les violències encara per inventar. Contra l’arma amb què l’amenaçava perquè reculés, ell exhibí el somrís burleta de l’estudiant feliç. Encara sentia al fons del cos la tendra fiblada d’aquells mugrons que l’havien amanyagat tota la nit. I l’olor de la pell, i la carícia. Els ulls li començaven a plorar a causa dels gasos lacrimògens o perquè el record es feia evident i s’esquitllaven, galtes avall, unes llàgrimes de felicitat.

L'escuma del passat

A l’aula esperen tot d’estudiants inquietants, sense dir res. Un silenci dens omple les primeres hores d’un matí plujós. Quan entra ella, els ulls a punt de cruixir sota la tensió de l’angoixa, el silenci encara esdevé més pregon. Sembla que l’espai hagi omplert de buit el buit aparent dels cossos. Les mirades s’han perdut, però semblen burxar-li l’interior del cos. Els rellotges han quedat ofegats, amb les busques clavades cap als horitzons incerts, allà on la professora intenta, ara, evadir-se, ésser-hi sense ésser-hi, sentir a la pell l’escuma de l’onada, mentre la quietud puja com una marea incessant i l’envolta, s’insinua i se li enganxa a la pell. Tot, ja, és illa, i ella. La llunyania marca el desert dels altres, els mots d’altres temps. Ella obre la boca amb la intenció de dir quelcom. Però és una glopada de regust salí, com una mena de turment oblidat al fons de la gargamella, o potser un record massa violent, que la tornen al passat i torna a sentir el gust agre de la mudesa.